BERRI TXARRAK, en directe

Aquest proper divendres, els seguidors més o menys incondicionals del grup d'euskal musika més internacional del moment, Berri Txarrak, tenim una cita indefugible a Cassà de la Selva. El grup encapçalat per en Gorka Urbizu ens farà les delícies, una vegada més, amb el seu rock contundent i compromès, que convida a ballar amb força i instintivament, a esgargamellar-se, a aixecar els braços i els punys… Si ja són bons els seus diferents àlbums, en directe, en concert, encara guanyen més perquè l'atmosfera que aconsegueixen de crear, així com la sintonia entre ells i el públic, és inoblidable i addictiva.

Aquestes cançons, tan sols en són una petita mostra:

 

Aupa BERRI TXARRAK!

 

[@more@]



5s comentaris

Reflexionem-hi

En principi avui toca reflexionar a fi de poder demà prendre aquella opció de vot (entre els pocs que n'exercim el dret, és clar) que hom consideri més adient segons les seves inquietuds, ideologia, punts de vista, etc.

Doncs bé, jo me'n faig les següents consideracions. En primer lloc – i cada vegada que s'acosten eleccions n'estic més convençut – crec que cal un canvi d'aires quant a la relació de forces polítiques que ens representen i, encara més, no només en la distribució d'escons a les Cortes de l'imperio español, al nostre Parlament, o a l'Ajuntament, sinó també una renovació generacional dels líders polítics que representen les diferents formacions i, fins i tot, una substitució notable dels mateixos partits, en favor d'altres que encara no tenen representació.

Cal, per tant, saba nova, urgentment. Altrament, com podrà èticament i política sostenir-se qualsevol règim que cada quatre anys és recolzat per menys i menys sufragis? El poble cada vegada malfia més de la classe política, i no sense raó. Caldria que els prohoms s'ho fessin mirar, però fermament, i no només com una peça més de llur discurs demagògic habitual. Cal que el poble torni a estar motivat per la política, pel futur del seu municipi i la seva nació. Si no, si la quota de l'abstenció segueix agreujant-se, facilitarem que l'escletxa entre política i poble encara s'eixampli més, la qual cosa, en bona lògica, hauria d'acabar redundant en un despotisme progressiu del govern. Malament rai.

Però no és pas fàcil l'arribada de les novetats, sobretot a causa del nefastos mitjans de comunicació públics. Per exemple, per què TV3 no es fa mai ressò d'aquelles plataformes parapolítiques o d'aquells partits polítics que encara no gosen de representació parlamentària? Per què no se'ls recull als noticiaris? Per què no se'ls deixa fer el seu anunci electoral com fan fins a l'avorriment els grans partits? Evidentment, aquells qui estem per la saba nova en política ens ho hem de manegar solets i cercar alternatives per internet o, com a mínim, buscar què es proposen uns i per quina cosa malden els altres. I realment, n'hi ha de nombroses, per bé o per mal.

Si us plau, que bufin ja els nous vents, que arribi la desitjada saba nova, i l'espai polític es regeneri una mica, ja que amenaça de corrompre's; de podrir-se.

[@more@]



1 comentari

Els nostres símbols, al mercat

Alter Cola, cervesa catalana Cap d’Ona o Almogàvers, des d’ahir la beguda energètica competidora del Red Bull, Desperta Ferro!, i properament el whisky Jaume I. Pel que sembla, està de moda usar símbols consolidats de la història de Catalunya per anomenar nous productes. Tot plegat, en teoria, a fi i efecte de conscienciar els consumidors, sobretot el jovent, de la causa nacional catalana. Però voleu dir que aquest n’és un mètode gaire efectiu, de catalanització? A mi em sembla molt més encertat afaiçonar el consum, per exemple, de la Llet Nostra; és a dir, tota aquella llet de cooperatives catalanes, del nostre territori, de les vaques que hi pasturen. I em sembla també de justícia, i de calaix, reclamar l’etiquetatge en català de tots els productes, vinguin d'on vinguin. Ara bé, el sol fet d’etiquetar sota el nom de Desperta Ferro! una beguda feta a Galícia, no veig com hauria de ser gaire profitós per la causa catalana. Tal vegada incentivarà la catalanització del jovent? Farà canviar les pautes de consum? O, més aviat, és un nou exemple de marxandatge i de frivolitat, folklorització i regionalització de la nostra nació? D’aquesta manera, a què queden reduïts els símbols de la nostra història col·lectiva? A una simple caricatura en forma de marca comercial. A mi, com a mínim, no m’acaba de convèncer. Ni de bon tros. En canvi, avui mateix, sense anar mes lluny, veurem en quina mesura i quin espai dediquen els mitjans a l’èxit que ha recollit la selecció femenina d’hoquei patins en quedar sots-campiona de la Copa Amèrica, en la seva primera participació oficial. Donar rellevància a aquesta mena de fites nacionalitzen més que no pas rentar-se de bon matí les dents amb un dentífric que es digui “Bon dia Catalunya amb una estelada a l’etiqueta” (així, literalment, s’expressa en el vídeo un membre de la XECNA o Xarxa d’Establiments Conscienciats Nacionalment. Vegeu aquí el document en qüestió, que presenta el nou Desperta Ferro!). Si us plau, entre poc i massa!, ja que aquesta tendència de servir-se comercialment dels símbols nacionals, si la duem a l’extrem, pot acabar ridiculitzant l’independentisme, caram!.

[@more@]



Comentaris tancats a Els nostres símbols, al mercat

Deessa Natura

Avui, tu, deessa Natura, ens has donat el bon dia de manera altiva i feréstega. No ens tens acostumats a deixar-te veure vestida d’aquesta excel·lència. Com a mínim per aquestes contrades, sempre et mostres més aviat benèvola, o tímida fins i tot, poruga de produir grans canvis i amant, en general, d’un cert immobilisme anticiclònic, aclaparadorament avorrit. Però aquest matí, sorprenentment, t’has ensenyorit del dia i te n’has fet justa protagonista. Tot d’una, en qüestió d’hores, has sabut foragitar aquella calor xardorosa de la setmana passada que jo ja començava a maleir. En efecte, ningú com tu pot dur ja a terme revolucions sobtades d’aquesta volada. Tu, quan vols, tens el veritable poder de fer, i de desfer. Quan vols, no tens aturador.Avui el teu poder omnímode sobre nosaltres m’ha sorprès i m’ha exaltat. Amb quina decisió tan ferma has començat a atiar els elements, mitjançant els quals, ben conjuminats, has creat una atmosfera d’allò més atípica i excitant. Primerament, has gosat d’anul·lar l’acció del mateix rei Sol i has impedit que ens il·luminés puntualment com cada dia, de tal manera que has aconseguit de dibuixar un cel grisós, ennegrit, atapeït de núvols desitjosos de manifestar-se amb tota llur magnificència. I així, acte seguit, després de preparar bé el terreny, has desencadenat una tempesta al·lucinant amb què m’has deixat bocabadat. Perquè, per si això no fos suficient, te les has manegat perquè el vent, violent i embogit, vantant-se d’una llibertat sublim, acompanyés el piromusical improvisat ofert pels llamps i els trons. Llur música, realment, ens ha fet ballar a tots, ha desmuntat paraigües impotents, ha arrencat branques i ha fet volar el verd fullam primaveral. Quin espectacle! Quina demostració de poder! Quina insinuació més apassionant i alhora més terrible del que pots arribar a fer, tu, màgica deessa Natura.

[@more@]

3s comentaris

“EL CORONEL MACIÀ”

Si hi ha alguna pel·lícula que des del punt de vista català cal veure, sobretot tenint present els malaguanyats, ensopits, avorrits i decadents vents que bufen al nostre dissortat país, és el cas de Coronel Macià. Hom podrà contemplar com s’anà construint de mica en mica el mite de l’Avi, des del moment en què aquest s’anà distanciant del monarquisme i l’exèrcit per convertir-se en un personatge carismàtic de masses i en màxim referent de l’anomenat nacionalisme català radical d’entreguerres. Fou probablement el nostre president més arrauxat i estimat, i també el més conegut en l’àmbit internacional, sobretot a partir de l’intent romàntic de Prats de Molló de 1926, en què amb un petit i precari escamot pretenia entrar a Catalunya a fi d’alliberar-la de la dictadura primoriverista. Com és ben conegut, la jugada no sortí bé perquè el nét del famós Garibaldi avisà les autoritats franceses dels plans insurreccionals de Macià, que ràpidament avortaren l’entrada al país del nostre heroi i els seus.

Aquesta mena de produccions cinematogràfiques són ben interessants. Cal aprofitar l’amenitat del cinema i la seva còmoda arribada al gran públic per difondre la nostra història. El Coronel Macià, en concret, ens apropa als moments més desconeguts del personatge, és a dir, a la seva conversió cap a la causa independentista, concretament des dels fets del Cu-Cut i La Veu de Catalunya i la consegüent Ley de Jurisdicciones. En canvi, l’etapa per tots més coneguda, la presidencial (1931-1933, o sigui fins a la seva mort) malauradament és obviada pel film. En aquest sentit, penso que el metratge es podria haver allargat una mica més, ocupar aquests dos darrers anys de la seva vida i, d’aquesta manera, arrodonir una comprensió més completa del President que proclamà la República Catalana però que tanmateix, tres dies més tard, hagué d’abaixar el cap davant el govern central i conformar-se amb la Generalitat i l’autonomia estatutària. Aquell dia, 17 d’abril de 1931 si no vaig errat, fou segons ell mateix, el més trist de la seva vida.

Amb tot, no puc deixar de recomanar-la, especialment a aquelles persones inquietes pel coneixement de la història del país, a aquelles que són capaces d’estremir-se davant les aventures i desventures que viu Catalunya sempre que malda per ser reconeguda i defensar-ne la identitat, i a aquelles a què en sentir la banda sonora dels crèdits finals se’ls posa la pell de gallina.

Un consell final: eviteu de fer comparacions, encara que inevitables, entre presidents dels anys 30 i els actuals…

[@more@]

1 comentari

La Cursa del Corte Inglés 2007

Visca, ho hem aconseguit! Després d’onze anys sense córrer la Cursa, enguany m’he tornat a carregar de forces i d’ànims per tal de tornar a viure la sensació de recórrer onze quilòmetres per la meva ciutat, des de Plaça Catalunya, passant per Plaça Espanya i Montjuïc, per arribar de nou, per l’altra banda, al mateix lloc de la sortida, és a dir, davant del Tall Anglès (tal com anomena un amic meu al conegut centre comercial). I vaja, que ja sóc a casa i estic més viu i més sencer del que m’esperava abans de posar fil a l’agulla.Ara bé, tot s’ha de dir, l’ascens a Montjuïc, se m’ha fet una mica coll amunt ja que he comès un error de càlcul. Quan pensava que ja s’havia acabat la pujada (o, més ben dit, la pujadota) i per tant ja creia que havia fet cim, he incrementat el ritme durant una estona amb tant mala sort que encara restava de superar la pitjor pujada, fins arribar i entrar al mateix Estadi Olímpic. Així doncs, allà dalt he patit un daltabaix considerable. Les cames començaven a remugar i a voler fer figa abans d’hora, i el pensament i la moral començaven a enterbolir-se. Ja m’estava encaboriant més del que era desitjable. I encara faltaven 6 quilòmetres! Els pendents eren notables, no s’acabaven mai. El sol, abrusador, em rostia el cap. La suor campava a tort i a dret per tots els racons d’un cos que ja començava a evidenciar que no estava tan en forma com uns anys enrere. Quin viacrucis! Però encara ha estat pitjor el pensament, fosc, tempestuós, emboirat, decadent, com la mateixa història del Castell de Montjuïc – el “Castell Maleït” diuen alguns historiadors, símbol de la repressió dels barcelonins- quan des d’allà es bombardejava la ciutat, o s’hi amuntegaven i es vexaven els presos de l’anomentat Procés de Montjuïc, o assassinaren el nostre President Companys. Tot això se’m passava pel cap. Malament rai. Necessitava canviar de mentalitat immediatament i distreure’m. I em va donar per recordar-me, entre d’altres, d’alguns blocaires. En efecte, en veure un home amb la càmera de fotos, pensava: a veure si aquest no serà en DooMMaster?. O després, en passar al costat d’una noia joveneta amb motxilla d’estudiant: no serà la Tals, que porta allà on va en Nietzsche a l’esquena? I aquest altre de la samarreta amb una fórmula matemàtica? Segur que es n’Uribetty. Ah, i aquesta mossa que sento parlar amb un català tancat i d’interior, no pot ser una altra que la Iruna. En fi, que m’ha semblat veure-us a tots per allà corrent. Per cert, hi éreu o no?

 

D’aquesta manera m’he anat recuperant i les cames i el cap, a la segona part de la carrera, han tornat a agafar el to i, fins i tot, m’han permès de fer un sprint durant els darrers 100 metres. I, renoi!, quin plaer creuar la línia de meta…I ara, a entrenar-se per la propera, és a dir, per la Cursa de la Mercè. I, per variar, acabaré formulant la següent pregunta: au va, qui s’apunta?[@more@]

5s comentaris

Reflexions arran del Primer de maig i les festivitats a Catalunya

Al calendari festiu català li cal una lleugera revisió. Darrerament, quan arriben aquestes dates (23 d’abril – 1 de maig), em visita puntualment al pensament la idea que les festivitats en aquest país no acaben de quallar. A veure, per exemple aquestes dues que he deixat caure: Sant Jordi i el Dia del Treballador. Fins a quin punt resisteix la comparació entre l’esperit, la participació i la identificació dels catalans vers la primera amb el Primer de maig? No es poden comparar. Mentre que Sant Jordi és capaç de mobilitzar masses al carrer i farcir avingudes, carrers i rambles de llibres, roses i gent il·lusionada, la segona tan sols crida un nombre relativament petit de treballadors que, enquadrats en sindicats, es manifesten al carrer proclamant la necessitat de millores laborals. I sí, és d’allò més oportú sortir al carrer i demanar un treball en condicions, amb més sou, més estable, etc. Però el que no s’hi val és que sindicats esgrogueïts com UGT o CCOO s’hi afegeixin. Jo, com a mínim, no me’ls crec. Tanmateix m’agrada l’origen i el significat primigeni d’aquest dia (premeu aquí per llegir l'article de l'any passat al respecte), en commemoració dels anomenats Màrtirs de Chicago, així com també m’agrada l’ús que se’n va fer per part de la Segona Internacional, que no era ni més ni menys que muntar una vaga general, que sovint fracassava però que a vegades també donava resultats positius. Allò sí que anava de debò. El proletariat socialista i sobretot l’anarquista, sortia al carrer i aconseguia esporuguir en certa manera l’empresariat burgès, el qual, amb el pas del temps i gràcies a una lluita constant, es va veure obligat a anar cedint i transigint a les peticions dels obrers conscienciats i mobilitzats: regular el treball de dones i nens, les condicions higièniques de les fàbriques, la jornada de vuit hores, els salaris, etc. Però ara, qui és tan il·lús com per pretendre aconseguir millores des del reformisme sindical al bell mig d’una manifestació que es du a terme en un dia festiu? L’Estat ha sigut hàbil i per tal d’impedir aquesta mena de fenòmens vaguístics, en el seu moment va resoldre que convertiria el Primer de maig en dia festiu, ofegant d’aquesta manera la potencialitat d’un moviment obrer ja per ell mateix decadent a l’actualitat.

Així doncs, per què no apostem per girar la truita? No estaria millor convertir Sant Jordi en un dia festiu i el Primer de maig en un dia laboral perquè els sindicats, de manera més creïble, poguessin sortir al carrer tot convocant una vaga?

I si no, encara millor, per què no fer el següent canvi: Sant Jordi festiu i el dia de la hispanitat laborable. Certament, no caldria argumentar gaire per què la hispanitat, com a mínim a Catalunya, no acaba de tenir predicament més enllà del gaudi del conegut llarg pont a què dóna lloc.

[@more@]

6s comentaris

Esport i lluita

De nou, vinc de lluitar contra la natura. Com cada cap de setmana, ens citem al matí, ben d’hora, gairebé a trenc d’alba, per veure’ns les cares, combatre cos a cos i comprovar qui pot més. Ja us avanço que guanya ella, sempre. Però en la meva defensa, val a dir que no juguem en igualtat de condicions ja que ella val per dos. Bé, m’explicaré. No només m’enfronto contra la natura entesa com a medi, o com a entorn, sovint hostil i de lleis a voltes implacables per a la condició humana. També cal superar – o si més no controlar – les limitacions que la nostra pròpia naturalesa humana ens imposa, i no només en el terreny físic o corporal sinó també en el mental.

Concretem. Sempre que tinc temps, quan arriba el cap de setmana, faig una petita escapada a Collserola per córrer uns 10 km (5 d’anada i uns altres 5 de tornada). El primer entrebanc a superar és gosar llevar-se a toc de despertador un dissabte o un diumenge. Després, en arribar al lloc dels fets, realment costa que les cames responguin afirmativament i sense remugar a la nostra sol·licitud per a que es posin en moviment, que ha de ser mínimament alegre, és clar. En efecte, ben aviat hom pot evidenciar un cert decalatge desagradable entre la voluntat de córrer del nostre cervell i la apatia de les cames a primeres hores del matí. Així doncs, no deixa de ser un altre repte a superar i, de nou, lluitem contra nosaltres mateixos.

Una vegada ja hem aconseguit posar-nos a córrer, cal evitar caure en pensaments desmoralitzadors, els quals poden fàcilment penetrar en el nostre magí en veure la distància que encara queda per arribar; en comprovar com hi ha avis o àvies que malgrat triplicar-nos en edat, són capaços d’avançar-nos i deixar-nos enrere (quina ràbia!); en començar a notar que ens hem posat massa roba per a la calor que fot; etc. A més a més, l’entorn hi ha dies en què s’entesta en complicar-nos més l’existència i fa que el vent ens bufi de cara i així ens exigeixi una major dosis de força per avançar en el nostre camí ja per ell mateix complicat, totalment empedregat (les pedres acaben convertint-se, per a la nostra percepció malaltissa, en autèntics dimonis que no tenen altra missió que desestabilitzar els nostres esforçats passos).

Amb tot, quan ja portem més de mitja etapa resolta i per tant el cansament comença a ser més que acusat, així com la set i la gana, i el mal de peus, i els muscles garratibats, i els ulls plorosos per les maleïdes gotes de suor que han aconseguit endinsar-s’hi, apareix, ben puntal com cada dia d’esport, la qüestió següent: per què redimonis estic aquí corrent i deshidratant-me cada setmana? No és per la figura (això rai!), ni per allò de passar el temps (hi ha alternatives més fàcils i còmodes), ni per cap promesa d’inici d’any (n’he fet d’altres, no aquesta). I, la veritat, no acabo de trobar cap resposta concreta. És clar que vull posar-me més en forma del que estic, perquè d’ençà que vaig acabar fa anys el batxillerat, que la pràctica de l’esport s’ha vist notablement reduïda, i ho trobo a faltar. Però més enllà d’això, em sembla que allò que realment m’ajuda a matinar i a enfrontar-me amb tots els elements que dificulten completar els 10 km, és la combinació de la indescriptible sensació de benestar i de cofoisme en arribar a la meta i comprovar com cada setmana arribo en millors condicions i en menys temps. No val a oblidar tampoc el plaer de cruspir-se, per recuperar forces, un bon entrapanot de pa amb tomàquet i fuet, acompanyat d'una canyeta; quin gran moment!

Vaja, que tot plegat es pot resumir en allò conegut com a esperit de superació, que no deixa d’anar a lligat a l’esperit de competitivitat, absolutament bàsics per fer front a la duplicitat de natura exterior i naturalesa humana.

 [@more@]

4s comentaris

“DAS LEBEN DER ANDEREN” (La vida dels altres)

Heus ací l’opera prima de Florian Henckel Von Donnersmarck que tants èxits està recollint (millor pel·lícula, guió i actor – Ulrich Mühe- als Premis del Cinema Europeu 2006) i que, a més, opta a l’Òscar com a millor pel·lícula de parla no anglesa.

Ho mereix per moltes raons. Primerament, l’argument m’ha semblat d’allò més interessant. Basat en fets reals, el director ens situa en la RDA dels vuitanta i, més concretament, en la repressió cultural de què s’encarrega en darrera instància la Stasi (la poderosa policia secreta del règim). Precisament, el protagonista (Ülrich Mühe) dóna vida al capità Gerd Wiesler, el radicalment fred i calculador espia d’aquest aparell repressor, encarregat de vigilar les desviacions ideològiques i les accions del matrimoni dels artistes Christa-Maria Sieland (actriu) i Georg Dreyman (Martina Gedeck i Sebastian Koch respectivament), sospitosos de desafecció. Aquesta missió, sens dubte, canviarà la vida del nostre protagonista i demostrarà que darrera de la seva façana gèlida s’amaga una persona que sap destriar què és una causa justa i què no ho és. Ara bé, serà capaç d’actuar en conseqüència?

Segonament, aquest thriller és mereixedor de reconeixement i de ser recomanat atesa la gran actuació de Sebastian Koch i sobretot del premiat Ulrich Mühe, capaç de transmetre el vessant humà de l’espia a qui encarna, una tasca no gens fàcil donades les característiques d’aquest complex personatge.                                      

Tercerament, entre d’altres, el guió, el desenvolupament del relat i la sobrietat característica del cinema alemany amb què és tractat, capaç de mantenir l’espectador enganxat a la butaca durant gairebé dues hores i mitja, posen la guinda a una de les millors pel·lícules que he pogut veure i gaudir enguany.

Poques vegades a una sala de cinema plena de gom a gom he sentit un aplaudiment tan aclaparador i sincer com en finalitzar aquesta gran pel·lícula…

[@more@]

3s comentaris

Disbauxa a la blocosfera

Què diantre ha passat per aquí en aquest lapse de temps en què precisament servidor s'ha hagut de fer virtualment fonedís?

He fet un ràpid repàs a uns quants blocs, i quina ha estat la meva sorpresa que la temperatura, com la del carrer, ha pujat i de valent! Sexe a tort i a dret, del tot explícit, amb manyagueries per aquí i per allà, per dalt i per baix, fantasies amb duets i trios, orgasmes, clímaxs… i fins i tot, pel que sembla, el "jo virtual" també n'ha gaudit, i ha tingut part del pastís – en concret un de ben suculent i casolà anomenat iruNa – això sí, compartit amb el que resulta que és el meu company de pis, l'Uribetty. He quedat totalment bocabadat!

El món blocaire cada vegada em deixa més sorprès. Després del famós cibersexe, arriba el blocosexe. A veure si m'inspiro i hi faig la meva aportació abans no acabi la moda.

Per cert, com que he estat tan embolicat (a partir d'ara espero estar-ho menys) no vaig poder fer, tal com tenia pensat, un text a mode de primer aniversari del "Reguitzell de dèries", que el primer de febrer de 2006 començà a "Escalfar motors" i, per tant, ja ha aconseguit superar la barrera del primer any. La veritat és que ha estat i continua essent una bona experiència, i més ara que fins i tot hom pot gaudir d'embolics extremadament libidinosos amb els companys, o vaja, les companyes. Sigui com sigui, val a dir que estic encantat de seguir "veient-vos les cares" tant aquí com als vostres racons per poder enraonar de coses ben interessants que sempre van sorgint.

En la segona etapa que ara s'inicia, si les negociacions arriben finalment a bon port, una nova secció d'aquest bloc passarà a estar co-dirigida per un amic d'en Tarannà, però això ja arribarà.

Vinga, que despenjo el "Tancat per treballs" i el substitueixo pel "Reobert".

Salutacions!

[@more@]

2s comentaris