De nou, vinc de lluitar contra la natura. Com cada cap de setmana, ens citem al matí, ben d’hora, gairebé a trenc d’alba, per veure’ns les cares, combatre cos a cos i comprovar qui pot més. Ja us avanço que guanya ella, sempre. Però en la meva defensa, val a dir que no juguem en igualtat de condicions ja que ella val per dos. Bé, m’explicaré. No només m’enfronto contra la natura entesa com a medi, o com a entorn, sovint hostil i de lleis a voltes implacables per a la condició humana. També cal superar – o si més no controlar – les limitacions que la nostra pròpia naturalesa humana ens imposa, i no només en el terreny físic o corporal sinó també en el mental.
Concretem. Sempre que tinc temps, quan arriba el cap de setmana, faig una petita escapada a Collserola per córrer uns 10 km (5 d’anada i uns altres 5 de tornada). El primer entrebanc a superar és gosar llevar-se a toc de despertador un dissabte o un diumenge. Després, en arribar al lloc dels fets, realment costa que les cames responguin afirmativament i sense remugar a la nostra sol·licitud per a que es posin en moviment, que ha de ser mínimament alegre, és clar. En efecte, ben aviat hom pot evidenciar un cert decalatge desagradable entre la voluntat de córrer del nostre cervell i la apatia de les cames a primeres hores del matí. Així doncs, no deixa de ser un altre repte a superar i, de nou, lluitem contra nosaltres mateixos.
Una vegada ja hem aconseguit posar-nos a córrer, cal evitar caure en pensaments desmoralitzadors, els quals poden fàcilment penetrar en el nostre magí en veure la distància que encara queda per arribar; en comprovar com hi ha avis o àvies que malgrat triplicar-nos en edat, són capaços d’avançar-nos i deixar-nos enrere (quina ràbia!); en començar a notar que ens hem posat massa roba per a la calor que fot; etc. A més a més, l’entorn hi ha dies en què s’entesta en complicar-nos més l’existència i fa que el vent ens bufi de cara i així ens exigeixi una major dosis de força per avançar en el nostre camí ja per ell mateix complicat, totalment empedregat (les pedres acaben convertint-se, per a la nostra percepció malaltissa, en autèntics dimonis que no tenen altra missió que desestabilitzar els nostres esforçats passos).
Amb tot, quan ja portem més de mitja etapa resolta i per tant el cansament comença a ser més que acusat, així com la set i la gana, i el mal de peus, i els muscles garratibats, i els ulls plorosos per les maleïdes gotes de suor que han aconseguit endinsar-s’hi, apareix, ben puntal com cada dia d’esport, la qüestió següent: per què redimonis estic aquí corrent i deshidratant-me cada setmana? No és per la figura (això rai!), ni per allò de passar el temps (hi ha alternatives més fàcils i còmodes), ni per cap promesa d’inici d’any (n’he fet d’altres, no aquesta). I, la veritat, no acabo de trobar cap resposta concreta. És clar que vull posar-me més en forma del que estic, perquè d’ençà que vaig acabar fa anys el batxillerat, que la pràctica de l’esport s’ha vist notablement reduïda, i ho trobo a faltar. Però més enllà d’això, em sembla que allò que realment m’ajuda a matinar i a enfrontar-me amb tots els elements que dificulten completar els 10 km, és la combinació de la indescriptible sensació de benestar i de cofoisme en arribar a la meta i comprovar com cada setmana arribo en millors condicions i en menys temps. No val a oblidar tampoc el plaer de cruspir-se, per recuperar forces, un bon entrapanot de pa amb tomàquet i fuet, acompanyat d'una canyeta; quin gran moment!
Vaja, que tot plegat es pot resumir en allò conegut com a esperit de superació, que no deixa d’anar a lligat a l’esperit de competitivitat, absolutament bàsics per fer front a la duplicitat de natura exterior i naturalesa humana.
[@more@]
